Premsa satírica i propaganda política contemporània.

El cas valencià.


Enric Nogués i Isra Pedrós



La sàtira en la societat valenciana del primer huitcentisme estudiada a partir de les publicacions satíriques ens podria permetre de conèixer les distintes sensibilitats i perspectives dels actors polítics presents en els esdeveniments i lluites que conformaran les bases de la societat valenciana actual.

The study of Valencian satirical publications in the first part of the nineteenth century should allow us to know the different sensitivities and perspectives of political actors present at the events and struggles that will make up the foundations of today Valencian society.



Introducció

L’estudi que presentem amb este article s’emmarca dins del debat sociohistòric i etnogràfic sobre la tradició satírica valenciana que està produint-se els últims temps entre estudiosos, sobretot des de l’àmbit de la història de la comunicació periodística. Un debat reflectit en diversos treballs monogràfics com el d’Antonio Laguna (2001) o publicats en articles de revista com el de Francesc Martínez Gallego (2010) o el de Lombilla (2010) entre molts altres. Debat que a més es manifesta també en congressos com el celebrat a València l’any 2008 i que dóna títol al llibre La risa periodística. Teoría, metodología e investigación en comunicación satírica (Borderia, 2010), en què es van publicar les corresponents actes.

Amb el nostre projecte ens posem a disposició del mencionat debat aportant una sèrie d’anàlisis on en successius treballs que es publicaran en números de Quaderns estudiarem la sàtira valenciana a través de les seues capçaleres de premsa. La nostra intenció és la d’aprofundir en el seu coneixement, contextualitzant-la i posant de relleu la seua vinculació, durant un llarg període de temps (1808-1939) amb l’entramat socioeconòmic i polític valencià. Il·lustrant la densitat i complexitat d’este entramat amb l’objectiu d’explicar-nos des d’este coneixement, almenys en part, tant les causes i circumstàncies del lideratge d’estes publicacions en el periodisme satíric espanyol, com de la seua abrupta desaparició després de la Guerra Civil espanyola (Martínez, 2010: 85-87) .

Objectius de l’estudi

La nostra intenció serà la de contribuir a l’estudi del fenomen satíric en la premsa valenciana des d’un enfocament diacrònic i analític en què, seguint Berger (1999, citat per Gómez, 2010: 53), es definix el gènere per la seua utilització de l’humor amb finalitat combativa

entendida como el uso de lo cómico con fines agresivos

Alguns autors han destacat la història de la sàtira com un element cabdal en l’evolució de l’educació de la ciutadania en la societat liberal (Martínez, 2010b); altres han assenyalat l’element de combat, com veiem abans (Berger, 1999). Nosaltres, seguint la línia del segon, volem comprovar si a més eixe combat no es dóna sols en una direcció sinó que la sàtira és una ferramenta que utilitzen tots els actors en lluita, de manera més transversal i multidireccional.

Aleshores, d’acord amb estos pressupostos, intentarem trobar les vinculacions de cada capçalera, en tant que instrument de combat, amb l’univers cultural, ètic i d’interessos materials de cadascun (o de diversos) dels múltiples grups i subgrups en litigi en aquell període. El context és el del naixement de l’estat modern, on l’edat contemporània obria un espai de possibilitats i novetats polítiques, inaugurades una dècada abans en la Bastille1. Per tant, la incipient construcció de l’estat burgés liberal i la societat en què s’inseria eren (o semblaven ser) susceptibles d’un ventall de possibilitats: tant de règim (monarquia liberal, república, o retorn a la vella monarquia aristòcrata i feudal) com de govern (conservadors, liberals, progressistes, republicans...) o senzillament de resistència a les elits i els seus projectes (anarquistes, ludistes, utopistes, marxistes). Tot un ventall de possibilitats que excitaria una activitat propagandista que ben segur va deixar empremta en la premsa, i possiblement en un grau important en la satírica, a partir de la Llei de Llibertat de Premsa sancionada en 1810, encara que al llarg de tot el huit-cents es trobaven immersos en un procés molt intens de descomposició general de la societat feudal.

Al capdavall, juntament amb les perspectives que distingixen els tipus de sàtira en funció de la seua relació amb el poder –sàtira de norma baixa o humor benigne– o atenent la societat que se li resistix –de norma alta o raveliana– (Martínez, 2010b), el model que proposem resulta més complex, més subtil i de conseqüències finals que s’intuïxen diferents2.

Materials i mètode

El material històric al nostre abast: les mateixes publicacions satíriques3 seran la matèria primera de les nostres investigacions. La premsa té la virtut per als estudiosos, no tan sols de la història, sinó de la sociologia, l’economia i la resta de ciències socials, de reflectir les contradiccions pròpies de cada conjuntura. I ho fan en el moment dels fets -d’uns determinats fets i no d’altres- quan estos són rellevants per als qui els noticien. La premsa recull amb una certa espontaneïtat les posicions abans que el temps haja passat, abans que moltes de les conseqüències d’eixos fets s’hagen fet visibles. I prèviament que la reflexió tamise o oculte la posició primera, sovint més impetuosa amb el fet de com les circumstàncies són reflectides des de cada posicionament. I en la sàtira encara s’esdevé més decisiu, ja que l’humor és més efectiu com més actual és. No obstant això, la lucidesa i la frescor de la novetat aconseguixen més rialles que un tema més comú.

A causa de les característiques intrínseques d’este tipus de premsa en el període estudiat, moltes capçaleres seran de curta durada i per això resultarà impossible comparar el tractament d’un mateix fet, com podien ser per exemple les desamortitzacions o la construcció del ferrocarril, en totes les publicacions. En canvi, altres paràmetres com la ‘duració en el temps del periòdic’ ens informaran d’altres aspectes interessants, per exemple de la presència, el pes social i la capacitat d’organització de cada grup o facció. Per esbrinar altres trets més definitoris hem d’analitzar escrits menys conjunturals, com ara les seues declaracions programàtiques i d’intencions.

Les publicacions que analitzarem (tant en este com en els successius treballs) són les que fan ús de la sàtira amb finalitat de defensa o de combat d’unes determinades conviccions; d’entre estes considerarem tant les estrictament satíriques, com les que tenen altre caràcter principal, com ara ‘informatives’ o ‘polítiques’, però, que fan ús més o menys habitual del recurs satíric en les seues pàgines. Com el nostre interés tampoc és exclusivament bibliogràfic sinó que perseguim les empremtes en la sàtira de les distintes sensibilitats dels diversos grups socials i subgrups, ja que eren heterogenis, ens són vàlides per tant les manifestacions del gènere en les publicacions dels tipus esmentats i d’altres amb la limitació que siguen ‘hemerogràfiques’4 i que hagen circulat àmpliament entre els valencians, independentment del seu lloc d’edició i de la llengua emprada.

Quant al mètode d’anàlisi, treballarem amb metodologia d’investigació qualitativa (Olabuénaga, 2012: 191) els textos de les publicacions, amb l’objectiu d’extraure a partir de les seues declaracions d’intencions –moltes vegades publicades en el número inicial– o del tractament d’algun fet rellevant quan això no siga possible, les variables següents: a) temàtica tractada: religió, il·lustració, educació popular, assumptes econòmics, comercials, industrials o agraris; b) posició social, tant respecte del poble, com davant del govern, orientació respecte de la forma d’estat, que a més també el valorarem mitjançant el llenguatge utilitzat en funció del tipus de públic al que s’adrecen (guant o espardenya; valencià o castellà), i c) la pertinença a determinada facció, grup d’interés o fracció de classe quan siguen identificables, ja siga mitjançant una adscripció explícita o per l’ús implícit de referents.

Atesa l’envergadura del projecte en este article fem sols el plantejament i una primera aproximació a la metodologia descrita aplicant-la provisionalment per les publicacions primer de període revolucionari (1808-1814): una vintena de publicacions. Al marge de les conclusions provisionals d’esta part i de les successives incorporacions posteriors, les dades en brut del treball (documents i anàlisis) seran consultables d’acord amb les noves exigències imposades pel moviment open data (Lafuente, 2006) en versió dactualització continuada en una aplicació que permet incorporar aportacions crítiques i estudiar els suggeriments que ens apleguen.

La sàtira en la premsa valenciana 1808-1814. Resultats provisionals

Tretze5 casos de publicacions estudiats, dels quals deu són publicacions estrictament satíriques, dos publicacions de caire polític (La Gazeta extraordinaria i El Correo de Valencia) però que fan servir la sàtira com un instrument afegit propagandístic o de combat moltes vegades, i altres tipus de publicacions en les quals hem trobat l’ús del recurs de manera més o menys esporàdica, sovint molt depenent de la gravetat crítica del moment polític.

En el conjunt dels documents estudiats hem comptabilitzat sis casos en els quals el recurs s’utilitza des de posicions de defensa de l’ordre feudal. Dins d’estos, en dos casos predomina una perspectiva amb gran pes de la religiositat, en quatre casos és la defensa del valors aristocràtics i/o monàrquics. Pel que fa a posicions liberals proconstitucionalistes, hem trobat sis casos, dels quals cap es fa des de perspectives en què la religió juga algun paper; dos fan referència a valors humanistes relacionats amb la il·lustració o la raó, un cas en què predomina una perspectiva de preocupació pel benestar material i moral del poble, i un cas en què el comerç, l’economia o la ciència emmarquen o apareixen contextualitzant el relat. A més, en un cas el caràcter repressiu o oprobiós de l’antagonista apareix de manera manifesta. Les classes o grups socials suficientment definits que hem pogut trobar són:

  • La noblesa aristocràtica i l’alta jerarquia religiosa amb publicacions com: Lucindo; El Fernandino.

  • La noblesa il·lustrada i l’alta burgesia mercantil amb publicacions com: Diario de Valencia; Correo del otro Mundo; Gazeta del Infierno i Gazeta del Cielo.

  • La burgesia mitjana constitucionalista

    • amb un segment moderat que s’expressa amb publicacions com: Diario Napoleónico ; Gazeta Extraordinaria de Valencia; Correo de Valencia; El Conciso; La Abeja Española; Conversació que Tingueren

    • i un segment revolucionari associat a capçaleres com: El Robespierre Español

  • El tercer estat: capes baixes de la burgesia, i empleats d’oficis a les ciutats, jornalers del camp, i baix clergat: zero (0)

Conclusions

Amb les dades analitzades podem concloure de manera provisional que en el període estudiat el recurs a la sàtira va ser majoritari en les capes i sectors socials assimilables al sector moderat de la burgesia mitjana constitucionalista (sis capçaleres). La noblesa il·lustrada i l’alta aristocràcia i clergat són un segon gran grup amb tres capçaleres en cada cas. El segment netament revolucionari burgés, un i el tercer estat, zero van molt per darrere dels altres, si bé això s’hauria de matisar en posteriors investigacions considerant una altra literatura menys costosa en termes econòmics i organitzatius, com poden ser els col·loquis, auques i plecs de cordell que intuïm que pogueren tindre bastant pes i en què estos sectors amb menys recursos és possible que s’expressaren d’una manera més generalitzada. També hem de considerar que el període estudiat és curt i inicial pel que fa a les transformacions sociopolítiques del huit-cents i que la diferenciació social estava encara en els primers estadis; per exemple el que hem anomenat tercer estat sembla ser encara una massa no gens uniforme, on s’aprecien diferents problemàtiques tractades des de diferents sensibilitats, totes sota el paraigua de la sàtira. Les conclusions provisionals a la llum del nostre estudi s’aproximarien per tant més a l’existència d’un ventall de sàtires en funció de les distintes sensibilitats i perspectives i no a la visió d’un gènere estrictament polaritzat en una única visió dels progrés humà.


Referències bibliogràfiques


Berger, P. (1999). Risa redentora. La dimensión cómica de la experiencia humana. Barcelona, Kairós

Borderia Ortiz, E., Martínez Gallego, F., & Gómez Mompart, J. L. (2010). La risa periodística [Texto impreso]: teoría, metodología e investigación en comunicación satírica. València: Tirant lo Blanch.

Gómez Mompart, J. L. (2010). “Metodologia para el estudio de la sátira mediática”. En Borderia Ortiz, E., Martínez Gallego, F., & Gómez Mompart, J. L. La risa periodística. Teoría, metodología e investigación en comunicación satírica (p. 39-70). València: Tirant lo Blanch.

Lafuente, A. (2006). “Ciencia 2.0”. Revista Madri+d, (Núm. Extra 1).

Laguna Platero, A. (2001). Història de la comunicació: València, 1790-1898. Universitat de València.

Lombilla (2010). "La Sátira deconstruida". Tebeosfera. Recuperat a partir de http://www.tebeosfera.com/documentos/documentos/la_satira_deconstruida.html [consultat 3/9/2013]

Martínez Gallego, F. (2010). “De com es perdé l’humor: l’esgotament de la sàtira als mitjans de comunicació valencians des d’una perspectiva històrica”. Arxius de sociologia, (23), 79-91.

Martínez Gallego, F. (2010b). “Discurso satírico y discurso político hegemónico: confrontaciones y convergencias. Una periodificación”. En La risa periodística. Teoría, metodología e investigación en comunicación satírica (p. 21-38). València: Tirant lo Blanch.

Ruiz Olabuénaga, J. I. (2012). Metodología de la investigación cualitativa (5a ed.). Bilbao: Universitat de Deusto.










Annex I


Seguidament, llistem les fonts estudiades, indicant el seu títol i ordenades pel seu any d'aparició. 

En són un total de 13.



  • Diario de Valencia (1790)

  • Gazeta de Valencia (1808)

  • Diario Napoleónico (1808)

  • Correo del otro mundo (1808)

  • Gazeta del infierno (1808)

  • Gazeta del cielo (1808)

  • El conciso (1810)

  • Correo de Valencia (1811)

  • El Robespierre Español (1811)

  • La abeja española (Cádiz 1812)

  • Conversasió que tingueren (1813)

  • El Fernandino (1814)

  • Lucindo (1814)



1 Primer d’una sèrie d’articles que començant en el primer quart del vuit-cents continuaran acompanyant l’anàlisi bibliogràfica de la premsa satírica en les hemeroteques en números consecutius de Quaderns i que s’estendran fins a l’any 1939.

2 Les conclusions definitives s’extrauran de l’anàlisi i valoració conjunta de la premsa satírica que es farà amb la síntesi dels treballs que abasten el període.

3 Nosaltres tenim la sort de treballar professionalment amb este valuós material fent una tasca contínua de completar-lo, descriure’l i conservar-lo per tal que els nostres investigadors el puguen estudiar en les millors condicions.

4 El que tècnicament anomenem recursos continuats: publicacions que no tenen caràcter monogràfic sinó la voluntat de continuar en el temps, revistes, periòdics, etc.

5 En l’annex I el títols de les publicacions